[CAT] Aprovat alt malgrat l'eliminació per a l'Spar Citylift Girona

Les gironines es despedeixen d'una EuroLeague Women en que les han vist de tots colors

• En español: Click aquí

Foto: David Subirana / FIBA.basketball

Quan la capitana de l'Spar Citylift Girona, Rosó Buch, va aixecar el trofeu de la Lliga Dia l'any passat el rum-rum de la possibilitat de disputar l'Eurolliga va començar a sentir-se, encara mitjançant xiuxiuejos, a les graderies de Fontajau. Però ni aquest gest va ser senzill per les flamants campiones, que després de sobreposar-se a lesions inoportunes i sortides inesperades veien com la Copa que reconeixia el seu èxit es partia per la meitat només rebre-la. Però la Rosó i el seu somriure no es van deixar intimidar i la Copa, trencada, es va alçar al cel. Va ser un presagi del que es trobarien uns mesos després.

Trencades, però no enfonsades podria ser el resum del que ha estat aquesta segona experiència de les gironines a la màxima competició europea. “El nostre objectiu és lluitar pels títols nacionals i gaudir competint a Europa”, era la màxima que tant Eric Surís com la direcció esportiva de l’Uni Girona repetien abans de començar la temporada. I i tant que han competit. Clàssics d'Europa com el subcampió Dynamo Kursk, el finalista Sopron o l'imponent BLMA Montpeller han caigut al fortí Fontajau, mentre que d’altres com el potent Fenerbache van haver de donar-ho tot per vèncer a un equip tot cor.

Però han estat massa els ‘quasis’. Les gironines han competit en gairebé tots els partits, però els ha tocat la creu en massa ocasions. Per quatre punts van perdre en la pista del Fenerbache i per cinc a Fontajau davant les turques, per dos van caure a Polònia davant el Gdynia, per tres a Itàlia davant l’Schio i per dos van cedir en Fontajau davant el talentós ASVEL Lió.

Derrotes molt ajustades però derrotes en un grup de la mort en què la diferència entre el segon i el setè classificat és de només dues victòries. D'haver tingut una mica més de sort, qui sap on hagués estat el sostre d'aquest equip que s'acomiada de la màxima competició europea per la porta gran encadenant dues enormes victòries davant Schio i BLMA. Ara només una decisió favorable de la FIBA respecte a la no compareixença de Sopron al seu partit contra Schio podria allargar l’aventura europea de les catalanes a l’Eurocup.

I qui sap que hauria passat si Núria Martínez no s'hagués lesionat a la pretemporada, si Sonja Vasic hagués arribat al setembre i no per Nadal, si no haguessin perdut l’Helena Oma pel camí amb una duríssima lesió al genoll, si el somriure de Fontajau, Rosó Buch, no hagués decidit canviar d'aires, si Brittney Sykes hagués quallat al projecte i si Marta Xargay i Abby Bishop haguessin arribat abans a Girona. Qui sap…

El que està clar és que, després d'un gener negre, en el qual fins i tot el temps es va acarnissar amb el conjunt de la ciutat dels quatre rius, febrer esta sent el mes del renaixement. Les imatges de Fontajau convertit en un llac pel pas del temporal Gloria gelaven la sang a qualsevol i les cares tristes i les espatlles abatudes de les jugadores després de cada nova derrota no convidaven a l'optimisme. Però un equip dirigit per Laia Palau, escudada per la qualitat de jugadores com Xargay, Mendy, Vasic o Elonu i altres guerreres com Coulibaly o Araujo no es pot donar mai per enterrat.

L’Uni Girona pot haver dit adeu a Europa, però la Copa de la Reina a Salamanca y la Lliga Endesa, encara a l’horitzó, són objectius prou llaminers per a les d’Éric Surís.